VALÈNCIA. Una conversa entre Joan Fuster i Teresa Pascual, entre Mercè Rodoreda i Martí Sales, entre Blai Bonet i Carles Rebassa. Entre tots sis alhora; persones que no es van conéixer ni van viure en el mateix temps, però que comparteixen la paraula com a lloc d’insistència. És el que proposa Una conversa impossible, una peça creada pel col·lectiu La Sullivan per al cicle En altres paraules, que es podrà veure en CaixaFòrum València aquesta mateixa vesprada.

L’obra posa en diàleg tres escriptors del segle XX —Rodoreda, Fuster i Bonet— amb tres poetes vius —Sales, Pascual i Rebassa— a partir d’una dramatúrgia teixida amb textos reals i imatges d’arxiu. No és una ficció, ni un simple homenatge, es tracta d’un dispositiu escènic que busca interrogar què significa escriure, llegir i pensar des de diferents condicions de vida i èpoques.

“Ens va semblar molt bonica aquesta idea de reivindicar la memòria i també el diàleg”, explica Mireia Calafell, membre de La Sullivan. La peça es construeix a partir de tres blocs temàtics que travessen qüestions com els inicis literaris, el dolor i la creació, o la relació entre vida i escriptura. 

La dramatúrgia combina fragments textuals de les autores i autors morts, extrets de diaris, entrevistes i textos diversos, amb les respostes dels poetes vius, que escriuen pensant en aquestes rèpliques. “La proposta era fer-los parlar. Primer, des de l’arxiu, i una vegada aconseguirem les veus de Rodoreda, Fuster i Bonet, ho vam ar als poetes vius i els vam demanar que pensaren una resposta per a cada bloc”, desenvolupa Calafell.

Les imatges d’arxiu, que han estat tractades per la cineasta Núria Giménez Lorang (My Mexican Bretzel), es projecten a l’escenari per fer presents les veus mortes. “Els morts apareixen representats en pantalla, amb imatges que ha treballat la Núria Giménez Lorang, una artista audiovisual que també té un Goya per un documental on va treballar de manera semblant.”

Celebrar la diferència

“Què cal per escriure? Ser lector és la condició necessària per esdevenir escriptor? Què marca l’estil d’un creador? Quina relació hi ha entre vida i obra? El dolor i el patiment són el motor de l’escriptura, o és al contrari? Quines són les condicions que permeten l’escriptura i contra què s’escriu?”, es pregunta aquesta conversa.

Però, el muntatge no busca una síntesi ni una veritat única, sinó que el diàleg rodege aquestes preguntes per a trobar les singularitats de cada veu: “No hi ha un punt en comú, i tampoc no és el que es busca. El que és bonic és fer presents aquestes diferents visions. Cadascú es representa a si mateix”.

Més enllà de les diferències territorials o generacionals, la peça posa en relleu altres condicions que també travessen l’escriptura: la classe, el gènere, o les circumstàncies familiars. “Haver format part d’una època et marca d’una determinada manera. Per exemple, si a casa llegien molt, com explica en Martí Sales, això et dona una riquesa cultural que no tothom comparteix.” I afegeix: “Tant la Teresa Pascual com la Mercè Rodoreda diuen que no van rebre formació, perquè com que eren dones, ningú s’esperava que pogueren ser escriptores.”

“Normalment, és més fàcil veure els poetes recitant que no pas escoltar-los explicar com van començar a escriure, si a casa seua llegien o no”, reflexiona la integrant de La Sullivan. Les intervencions de Sales, Rebassa i Pascual s’entremesclen amb aquestes reflexions. Una conversa impossible no tanca ni conclou, sinó que obri. En aquest espai fragmentari de paraula i escolta, la literatura pot ser un lloc on continuar pensant en comú, malgrat el temps, la distància o el silenci.