La setmana ada celebràrem el Dia Internacional de les Famílies, el nucli fonamental de la societat, l’abric i pilar imprescindible de les persones. Què faríem sense les nostres famílies? Tot seria molt més difícil ja que són el niu en el qual creixem i la xarxa que ens sosté en el camí sempre sorprenent de la vida.

És una sort que la família haja evolucionat i s’haja anat adaptant a la realitat social. Els tipus de famílies han anat canviant, però l’essència és la mateixa: l’amor. I això és el realment important. Créixer en un nucli familiar on regne l’amor i el respecte afavorix l’equilibri emocional, l’autoestima i et dona ales per a caminar, entropessar, d’això ningú estem exempts, i alçar-te.

Així, va dir el Papa sc, les famílies “no són peces de museu, sinó que per mitjà d'elles es concreta la capacitat de donar-se, el compromís recíproc i l'obertura generosa als altres, així com el servici a la societat”.

Efectivament, la família no sols forma part de la societat sinó que la nodrix i l’enfortix. Les famílies, com cada un de nosaltres, formen part d’un tot, la societat, amb la qual hem de tindre un compromís. És un donar i rebre constant que repercutix en el bé comú.

En este sentit, les istracions públiques tenim la responsabilitat de garantir la igualtat d’oportunitats, de facilitar la conciliació familiar i laboral, i de posar a disposició de la ciutadania les ferramentes necessàries per a formar, mantindre i disfrutar les seues famílies.

És evident que hem d’esforçar-nos més. El problema d’accés a la vivenda és un obstacle de primer orde per a les famílies. És realment preocupant que molts joves vulguen ser pares i mares i no es decidisquen per inestabilitat laboral o pel difícil accés a l’habitatge, o que hi haja parelles que vulguen tindre més fills dels que tenen i no ho fan per eixos dèficits econòmics. No és que no vulguen tindre fills és que no s’atrevixen o els resulta impossible.

Una societat avançada, amb una piràmide poblacional cada vegada més invertida, no pot permetre que açò e. El a les famílies ha de ser una política prioritària per a qualsevol govern, per a qualsevol istració, independentment del seu color polític.

Més enllà del problemes econòmics futurs que la disminució de naixements pot portar, estem parlant també de salut mental, d’equilibri emocional i de riquesa social. Imagineu-vos la frustració de voler ser pare o mare i no ser-ho perquè no pots pagar un pis.

Els nostres joves mereixen les mateixes oportunitats que tinguérem generacions anteriors. És cert que n’han tingut altres que nosaltres no disfrutàrem; però esta, la d’emancipar-se, la de formar una família, si volen, és primordial.

Per a mi, més enllà de tot el que haja fet o faça en la vida, el més important, el que més em reconforta, el que més vull i el que em dona més força són els meus fills, és la meua família. Supose que serà el sentir de la gran majoria. Per això, ha de ser una oportunitat, la de formar una família, a l’abast de totes i tots. És una necessitat social.

Igualment, és necessari donar un llar als menors que no el tenen. Encara que els servicis socials treballen de valent pel seu benestar no es comparable a una família. Els xiquets i xiquetes orfes també mereixen eixa oportunitat tan potent com la de sentir-se membre d’un nucli d’estima i protecció.

Juntament amb els menors, els majors són la part més vulnerable. Desgraciadament en esta societat, que va tan ràpid, en algunes famílies no se’ls dona la importància que mereixen. És un gran error. A les persones majors els deguem tot, són fonts de saviesa i exemple de superació. Mereixen tota l’atenció i estima de les seus famílies en particular i de la societat en general. Puc assegurar que des de la Diputació de València treballem perquè així siga.

En definitiva, una família és un tresor. Tots els seus membres sumen i són valuosos. Cuidem-les i fem-les créixer, en tots els aspectes, cadascú des de la responsabilitat que ens toca.